I ACTO

(Devil may care - Jamie Cullum)

Hacía mucho que no actualizaba el blog. Quizás demasiado. Me paralizaba el terror a la pantalla en blanco, a no tener nada (o demasiadas) cosas que contar, pero sobretodo me paralizaba saber que podía borrarlo todo con tan solo apretar una tecla. Una maldita tecla. Es tan absurdamente fácil borrar una idea que a veces parece mejor no tenerlas ni ponerlas por escrito.
Sin embargo, con el paso del tiempo te das cuenta que esto no importa y que al fin y al cabo que algo esté bien o mal escrito recae en la subjetividad de quién lo escribe y quién lo lee.
Supongo que tendría que hacer balance. Balance de estos cuatro años de carrera (o de segundo mandato de Zapatero...), de este fin de primer acto. Pero no me apetece porque no tengo nada que decir. Quizás nunca encuentre la palabra para describir todo este tiempo o quizás me falte perspectiva para encontrarla. O quizás todo se resuma en la frase que Sergi Belbel dijo un día "Jo no sóc ningú per dir-li a algú com ha d'escriure la seva obra".

Así que ahora está prohibido borrar. Está prohibido dudar. Está prohibido tener miedo de la página en blanco. Porque no nos equivoquemos, tener miedo no es ser cobarde y no atreverse a escribir. Al contrario, queremos escribir pero nosotros mismos (o ellos) hemos creado el miedo. Nosotros somos la página en blanco.

Spanish Revolution

Diumenge va començar una sèrie d'acampades protagonitzades pels "indignats" que reclamen, entre altres coses, una democràcia real.
Fins aquí, tot perfecte. Hi estem d'acord. Ara bé, les acampades ja fa dies que duren i sí, estan anant a més, però segueixen sota el mateix lema. Reclamen una democràcia real, uns polítics de veritat, menys retallades...però què proposen? Quina és la solució? No votar?
Canviar la democràcia és una cosa que molts volem fer, precisament perquè no funciona, i perquè de democràcia en té poca. Però anem a votar, perquè d'aquesta manera és com podem canviar les coses. Està molt bé manifestar-se si el diumenge vas a votar, i votes la CUP o ICV. Però tots sabem que diumenge Convergència i Unió guanyarà a Catalunya i que a Espanya el vot es dividirà entre PP i PSOE.
El dret a vot és de les poques coses que encara queden de l'ideal de democràcia, però els principals revolucionaris de l'"spanish revolution", que és tal i com s'ha anomenat en el món de Twitter aquesta revolució/acampada, diumenge no aniran a votar. O votaran el que els "papàs" els hi han dit que votin, és a dir Convergència i Unió.
Amb aquest tipus de manifestacions el poble no guanya, només demostra que tal i com va dir Nietzsche seguim formant part d'un ramat, cada vegada ens atonten més i pensem que el que estem fent, anant a seure a la Plaça Catalunya i alçant alguns cartells, és una revolució.
Revolució és el maig del 68. Revolució és tancar les universitats, organitzar barricades, movilitzar a tota la societat. Revolució són lemes que van més enllà dels caràcters de Twitter. Perquè una revolució pot començar per les xarxes socials, però es crea i es consolida en el poble. I el poble està indignat, sí, però no proposem un full de ruta. Ens queixem i no oferim solucions.
Potser el problema és que estem tan acostumats a ser un ramat que ja no ens fem preguntes. O potser el problema és que vivim en una societat amb un capitalisme que no s'aguanta, uns polítics cada vegada més corruptes i uns banquers que s'estan convertint,-si és que no ho són ja-, en els amos del món. I nosaltres davant d'aquest panorama l'únic que fem és canviar de canal.
Ens hem oblidat del significat de col·lectivitat, ens hem oblidat que nosaltres votem, nosaltres decidim i per tant organitzem manifestacions dins dels límits d'una democràcia contra la que estem lluitant. Paradoxes de la societat actual.

La caixa de Pandora

Qui sap si d'aquí un any, dos, o deu, recordarem aquesta data: 10 d'abril del 2011. Haurà significat un punt i a part? Realment hem demostrat que existim, que aquí estem i que no ens en anirem?
Diuen que hi ha hagut poca participació, que hem dividit el país, que amb la independència no en fariem res...Llavors, per què tenen tanta por?
Potser és que en el fons, saben que un poble unit mai serà vençut.

Sempre he admirat el passat, quan la gent lluitava per uns ideals i no tenia tanta por a sortir del niu. Però iniciatives com aquesta em fan tornar a creure en el present, i en el futur. Em demostren que al nord d'Espanya, hi ha una nació que no oblida qui és, una nació que vol ser. Un grup de persones, que com abans, volen lluitar pels seus ideals, que es manifesten, que fan ús de la seva llibertat d'expressió.
I és que de tant pensar en nosaltres i en la nostra existència individual, hem oblidat que també som un col·lectiu i existim com a tal.
Vivim alienats, o gairebé, entre tants d' iPads, mòbils, portàtils, xarxes socials i consoles vàries. Però en algun lloc, amagada, encara hi ha la caixa de Pandora.

Manel

Que demani un desig, que demani un desig!

L'Odissea, dubtes i preocupacions, arribada, espera, llarga espera, Pa Negre, gintònic i cervesa. Més espera. Records i gastronomia catalana. +8. Desig concedit. El extraño viaje. Surrealisme català.

Vuela

"No sé, me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija.

Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida.

Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso sí! - y en esto soy irreductible no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar.

Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretenden seducirme!"

Oliverio Girondo (El lado oscuro del corazón)

Tot esperant demà...

"I a vegades ens en sortim, i a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim...I a vegades una gran bestiesa capgira tot allò que creiem lògic, tot fent evident, que per un moment, ens en sortim"

Captatio Benevolentiae (Manel)

CONTROL

Internet no mueve el mundo: lo controla. Y poco a poco nos demuestra que el anonimato no juega a nuestro favor sino que nos da razones para carecer de moralidad, y así atreverse a todo.
No estamos hablando de la Ley Sinde, ni de hackers, ni de Wikileaks: nos referimos al Internet que crea modas en la sociedad, cambia nuestra forma de hablar, hace bajar las acciones de grandes empresas o gasta bromas macabras...

Hablo de que nuestra época da miedo, de que no sabemos hacia dónde vamos y sin embargo, seguimos por ese camino.